Dies de bojos

Amunt, amunt!

fa tanta gola invertar-s'ho tot, fa tanta por perdre la fita exacta, el moment cabdal en què saps que el castell ambulant se gira i es davant un punt d'infexió i apuntar-t'ho bé al cap per poder-t'hi aferrar després quan segur que et farà falta, perquè sempre acaba fent falta, i quan arriba un moment així has de poder dir-te amb veu alta "sí" i saber que la pedra angular que separa i connecta dues etapes tan ben delimitades és certa. hi ha poques coses més importants a la vida...
Joan Miquel Oliver

Cap de Creus
17-10-09

fent i desfent

olor de fusta, de pi moll i d'un matí ennuvolat.

indrets d'estiu

les llosses

les cares de FORMIGA

és abusiva tanta calor

Aquest vent que bufa avui és tan calent i enganxós que pràcticament es pot mastegar. Gràcies a déu, les tardes són fresquetes a la Font dels Tres Canyus i passen volant al costat dels crancs de riu americà i de tota mena d'amfibis. Fins i tot han descobert formigues que mosseguen de mala manera.

Aquestes criatures de tot n'hi diuen formigues...

vacances!

vacance

vacanc

vacan

Mininus

vaca

Ichiclides podalirius
Reina zebrada

vac

va

v

dies d'exàmens. Una eternitat

Començo a acabar la típica paciència que es té quan es comença a estudiar pels exàmens. He arribat a un punt en el qual al cap de dos minuts d'haver-me assegut, ja tinc unes ganes boges de tornar-me a aixecar. És frustant voler-te moure i que la consciència et lligui a la cadira.

De totes maneres, he aconseguit trobar solucions per satisfer les meves necessitats: estudiar caminant descalça a fora al jardí.

Coses imprescindibles? Taps per les orelles (el soroll dels cotxes és molest com una mala cosa), treutre't les xancletes (si, si, fa calor i porto xancles: és una delícia) i evidentment, els apunts.

Realment ha estat una estona sensacional, llàstima que m'he hagut de calçar a corre-cuita... Sense avisar, i amb tota la mala intenció del mòn, els aspersors s'han començat a engegar!

Aquests dies s'estan allargant,
un dia més,
una eternitat.

dies d'exàmens. Setmana segona

Avui el dia passarà per davant la meva finestra
i caminarà pel cel fins podre's darrere Montaspre.

Avui el dia passarà per davant la meva finestra
i passejarà al ritme d'aquesta melodia,



(7:30h)

dies d'exàmens

Un estol de fulls escrits encatifa la meva habitació: la taula, el terra, el llit i la tauleta de nit suporten el pes d'un semestre de carrera. Tot, absolutament tot, està escampat i a la vegada curosament ordenat. Cada pilonet de fotocòpies és un petit fragment del que tard o d'hora m'hauré de saber, entendre i estimar.

Tinc por que el temps se m'acabi.

Les hores passen volant asseguda davant els apunts.

horitzons

Històries de trens.

Segurament tothom té alguna història amagada en el seu record o ben present en la memòria relacionada amb un tren. Situacions viscudes asseguts a l'andana, sense preses. Corregudes per no deixar escapar l'últim del dia, al límit. Retrobaments inesperats, coincidències. Amistats fugaces, encantadores. Somnis a dins d'un vagó, inevitables. Mirades a través de les finestres, resseguint el paisatge, cercant horitzons...

S'ha acabat.

Adéu FORMIGA II...

M'ho he passat genial, moltes gràcies!!

Mam ups!!

Ahir vaig estirar-me d'hora al llit per submergir-me dins l'últim National Geographic que ha arribat a casa. A la portada El bebé del hielo: Un mamut revela el misterio de una gran extinción és el que em va cridar més l'atenció (segurament perquè era l'única cosa que hi havia). Es veu que Lyuba, un mamut d'un meset de vida, va morir ofegada en caure dins l'aigua fa 40.000 anys. Ràpidament va quedar sapultada i congelada, fet que ha permés que el seu cos es conservi intacte fins avui en dia.

Sembla mentida com els científics que van investigar el càdaver van ser capaços de desvetallar no només les causes de la mort, sinó fins i tot l'estat de salut de Lyuba, el de la seva mare i les condicions ambientals del moment. Tot i això, el que m'ha fet ballar el cap és que els mamuts tenien les orelles petites. Cert, sé que és una cosa totalment lógica. Malgrat tot, haver vist les pel·lícules de Ice Age no ha servit per formar-me una bona imatge menal d'un mamut, no fins que no ho he llegit.

Curiositats del que veiem, del que sentim i del que llegim!

Cançó Amb la Tramuntana

tornar d'excursió

Deixes la motxilla a terra tan bon punt obres la porta. Et descordes les xiruques amb certa impesciència i les deixes mal posades al bell mig de l'habitació. Amb una correguda saludes a tothom i, sense pensar-ho, et dirigeixes al quarto de bany.

Dutxar-te amb aigua calenta és tot un plaer.

El pijama, un tros de sofà, una mica de mal de cames i la samarreta de tires marcada a la pell:

un privilegi!

Temps era temps

Un atac de nostàlgia m'ha portat a remirar velles fotografies penjades a un d'aquells "arxius de memòria" que tard o d'hora acaben passant de moda: el fotolog.

I he pensat: com he arribat a canviar... Mare meva! Increïble veritat? Tothom ho fa (això de canviar, vull dir), i suposo que a la vegada tothom es sorprèn d'aquest fet tan inevitable com és el rastre inquiet del temps que passa.

Moltes d'aquestes imatges -sovint oblidades- amaguen records i secrets, moltes converses i molts pensaments que en aquests moments em semblen indesxifrables. Em costa d'entendre el que pensava i com pensava; em fa mandra recordar la lògica que he deixat enrere i els camins que he abandonat (a temps, potser).

I m'adono que tot continua girant, per sort! I que tothom va fent i canviant. I que hi ha moltíssims moments entranyables per rememorar de tant en tant, com algunes de les fotos amagades sota les paraules que he escrit i que ara mateix no recordo ni quines són (algunes fan gràcia, per si us les voleu mirar hehe).

tot el que puja, baixa

Si vols, escolta Aquesta cançó.

I el passat ja s’ha acabat i el futur és a la espera,

Mira ben lluny, a l’horitzó, somia un demà millor.

Caminar i conviure

Els nassos parlen?

Aquests petits parèntesis en els quals t'has de cloure quan per desfortuna et poses malalta són tot un món. Malgrat la febre, la tos, el mal de cap i els mocs fan que el temps que dura un trist dia es faci etern, a la resta de planeta els segons continuent siguent segons; els minuts, minuts i les hores, hores.

I quan tot menys que més ha passat: Tornes a classe amb veu de nas i els mocs penjant. Demanes els apunts i entregues treballs enrederits. Xerres amb la gent i Cada dia fas més bona cara. Disfrutes. Disfrutes i molt més perquè saps que estar malaltona és una autèntica "mè".

P.S.: Esternuts frustrats (imatge graciosa que m'ha vingut al cap i no m'he pogut estar de deixar-la escrita com a testimoni de l'agonia que comporta voler fer un atxim! i no poder perquè tot i que el nasset et fa pessigoles, l'esternut en qüestió NO et surt. )

[...]

port sorollós en què el meu cor beu a glopades
grans tots el perfums, i els sons i les colors;
on els vaixells, lliscant enmig de l'or i el moaré,
obren els amples braços per abraçar la glòria
d'un cel molt pur en què tremola una calor sens fi.

LES FLORS DEL MAL, Charles Baudelaire

I es va anar fent tan petit, tan petit, tan petit, que va decidir amagar-se sota una branqueta de roure, on encara hi havia tres fulles marronoses arrapades al seu esquelet, com aquell qui no es resingna a morir abans d’hora i s’arrapa a la vida com heura en el bosc.
El sol de mitja tarda que es filtrava per les fulles deixava a les fosques el seu esquelet, i tot allò que no eren nervis quedava de tal manera il·luminat que, des d’allà sota, pensà que el dia era rogenc.

es mou i és lliure entre la gent

Aquesta setmana s'ha llevat amb el peu esquerre, i sembla ser que caminarà descalça indefinidament.
No recorda on va deixar les sabates...

El congost

A l'aguait

una imatge de primavera un dia d'hivern.

Tenc un celo, tu ja saps a sa ferida, Tenc es cor molt aferrat amb pegamento, Tenc ets somnis arrumbats a la deriva, Tenc sa moto, tenc el sidecar de velcro. I escriurem una cançó en es Quatre vents, Jo que tenc molt ben posat s’observatori, I sa lletra mos dirà que es moviments, Son tridimensionals i aleatoris.

Gaudeix el dia d'avui!

No esbrinis quin serà el darrer dia
que a mi, que a tu,
els déus han concedit,
no facis jocs astrològics,
millor sofrir el que passarà,
sigui el que sigui!
Tan si Júpiter t'ha atorgat de viure més hiverns
com si aquest fos l'últim,
tingues seny: assaboreix el viure, i
ja que la vida és breu, escurça la llarga esperança.
Mentre parlem,
haurà fugit envejós el temps,
gaudeix el dia d'avui i no confiïs gens en el demà.

.

QUINT HORACI, Odes, I-11

" Penso com evocaran aquests estius de jocs i banys i tendresa que també per a ells s'hauran convertit en un sol estiu, perquè tampoc no seran capaços de recordar-los més que com un immens conjunt, i el mitificaran com mitifiquen a l'hivern els estius, sense saber que estaran construint una memòria per a tota la vida. I si encara faig un altre esforç d'imginació, puc veure el que veuran quan recorrin el passat. És gairebé com si assistís a la trasnformació de la realitat en memòria. Fins i tot el paisatge adquireix una dimensió diferent, fixes les imatges que ara es mouen, potser només per diferenciar-les del que seran demà.

[...]

Així és la memòria, que ens nega el detall d'un dia o d'una hora i, en canvi, amb un cop de malenconia ens torna sencers els dies i les hores en una malgama indesxifrable, com si només se'ns permetés viure el passat per les evocacions que provoca."

Diari d'una àvia d'estiu
Rosa Regàs

el fascinant món de les confusions II

Reprenc l'escrit d'ahir per explicar-vos la llosa que arrossego des de que vaig apendre a despenjar el telèfon per contestar:

Una trucada telefònica comença quan algú es decideix (o es veu obligat) a trucar. Començar per començar, encetaré la meva experiència justament pel principi, o sigui, per les persones que truquen a casa. Podríem dir que hi ha diversos tipus de trucadors o trucadores: familiars, amics propers i desconeguts.

Que truquin els parents és tot un goig, amb un simple Si?? o un Digui'm! ja saben qui ha contestat al telèfon i tot seguit t'endossen

un ràpid Hola!, saps qui sóc? Aquest fet a vegades por ser problemàtic perquè a diferència del trucador, el que despenja no t'he ni idea qui pot ser el propietari de la veu que li ha dit a cau d'orella Hola!,sapsquisóc? (a més a més es sol dir així de rapidot, per tal que fins i tot costi d'entendre). Tot seguit, segons quina sigui la resposta, hi haurà alguna rialla, alguna excusa o alguna disculpa simpàtica; un que hi és la mare?, o etc., una resposta i segons les circumstàncies, conversa.

Els amics i amigues tampoc solen comportar problemes. Segons l'edat de la veu es poden diferenciar les amistats de la meva mare de les meves, i la trucada pot arribar sense entrebancs a la destinetària correcte.

Finalment hi ha els trucadors desconeguts que apleguen, no només a persones que no havien trucat en sa vida, sinó que també a aquelles que no en reconeixem la veu a través del telèfon. Vet aquí el gran embolic i els meus grans dilemes. Quan sóc jo la que despenjo i demanen per a Montserrat o la Montse puc escollir dues respostes: La mare, o la filla? o bé, La gran, o la petita?. Sembla una bestiesa, oi? Doncs no ho és! Vosaltres sou privilegiats i sabeu que la meva mare i jo ens diem igual, però tot sovint, els trucadors desconeixen aquest fet, queden aturats i no saben què respondre. N'hi ha molts que se'n surten prou bé i es decideixen a dir el cognom. Semblaria impossilbe equivocar-se amb aquesta nova informació, veritat? Doncs tampoc ho és! Bé, ja ho diuen que quan tens fills, aquests són més importants que la teva pròpia vida; en el cas de ca meu el nom de la filla de la meva mare (o sigui, el meu) va passar a ser més important que el seu. Sense ser-ne conscient dóna el meu nom enlloc del seu!!!! Per tant, la única solució és escoltar amb pasciència el que em diu la persona que truca i quan no sé de què em parla, quan em sona a xinumandarinu, llavors és per la meva estimada mare.

el fascinant món de les confusions

És curiosa i terriblement simple la manera en que la vida ens sorprèn amb tota mena d'embolics i confusions.
Ja abans de néixer els meus pares em van delectar amb el plaer i orgull de posar-me el fantàstic nom de Montserrat, igual que la meva mare.
Originals veritat?
En aquells moments de felicitat no sabien els embolics que aquesta decisió comportaria. I és que si no us hi trobeu no us podeu arribar a imaginar quins pastells es poden arribar a crear.

Us n'explicaré un cas concret que podria definir com el pa de cada dia quan despenjo el telèfon:

i ara no en tinc ganes i ja us ho explicaré en un altre moment :)

avui plou: spleen

Quan el cel baix, feixuc, pesa com una llosa
damunt el cor que es plany per tant d'avorriment,
i omplint de l'horitzó la vasta curvatura,
ens vessa un dia negre més trist que tota nit;

quan es canvia el món en una cel·la humida
en que tota Esperança, igual que un ratpenat,
s'enfuig picant els murs amb ala espaordida,
topant els sostres pútrids amb el cap;

quan de regueres vastes la pluja fa escampall
com imitant les reixes d'una presó molt vasta,
i quan un poble mut de pèrfides aranyes
para les seves teles al fons de tot cervell,

tot d'una les campanes amb fúria s'escridassen
i llancen cel enllà un esgarip de por
com esperits que vaguen, sense pàtria,
que es posen a gemir amb obstinació.

- Carros de morts, molt llargs, sense timbal ni música,
desfilen lentament en el meu cor, i l'Esprança,
ja vençuda, plora, i l'Ànsia, atroç, despòtica,
damunt el crani reclinat m'hi planta un pendó negre.

LXXVIII

SPLEEN
Charles Baudelaire,
LES FLORS DEL MAL

testimoni d'una nit d'estiu

Va ser una nit encantadora, d'aquelles que comencen amb un dia emocionant i acaben amb un matí calorós i espès, però divertit malgrat tot.

Després de la celebració i del tiberi en qüestió, la ratafia ja era la millor amiga de tots els presents i en mig dels barrets, les rialles i les ballaruques les hores van anar desfilant fins que es va fer fosc. Una nit més, una altra nit d'estiu.

A la platja, i un cop fet el primer bany al mediterrani, una orquestra d'aquestes típiques que toquen cançons típiques i estiuenques ens va animar la càlida mitjanit. Unes noietes espavilades, meravellades de la nostra alegria, ens van acompanyar fins que els altaveus penjats d'aquell precari escenari es van adormir. La platja va quedar en silenci i nosaltres vam marxar.

La gana apretava i els entrapans d'embotit xucats amb tomata que portàvem al cotxe eren una delícia pel nostre paladar. Conversa, bona música i oblit.

Molt amablament el cotxe ens va acostar fins la platja on passaríem la nit. Abans no vam trobar un bon lloc per plantar les màrfegues i el sac vam atravessar una pineda a les fosques, vam creuar-nos amb un grup de nudistes, vam riure i vam esquivar una d'aquelles màquines que netegen la sorra. Ens vam estirar a un lloc a resguard de tot mal, però tot i així no vam aclucar l'ull. No teníem aigua a l'abast, tret la del mar, i ens vam haver d'espavilar amb l'aigua de les dutxes i amb l'amabilitat d'un cambrer de l'hotel que teníem al costat on s'hi celebrava una festa privada.

L'endemà, quan el sol va sortir i els primers banyistes van començar a arribar, vam estirar les toballoles. Impescients per beure aigua vam esperar amb delit l'obertura del xeringuito més proper. Una espera que fou llarguíssima i inoblidable.

Quan per fi van obrir la guingueta, una pissarra demanava que no tinguéssim pressa... Després de banyar-nos ja no teníem set, així que vam fer un gelat i vam marxar.

Tornar a casa, quin goig.

Al mar

Així doncs si un dia vens i passes per aquí, i si malgrat la feina trobem un matí, no em perdonaria mai, no podria assumir, no agafar-te amb la moto i que no fessim camí, molt lluny d’aquí, a l’altra banda del món, hi ha un xiringuito amb quatre pins al fons, tu i jo asseguts a la barra d’un bar, sona bona música i som davant del mar.

Castell Fortí

Sant Julià de Ramis

un cel blau per barret

...i de fons:

calma

Nits d'estiu

Li falta un capa de mel, li falta un banda sonora a aquesta mirada d'oliva i de gel.