[...]

port sorollós en què el meu cor beu a glopades
grans tots el perfums, i els sons i les colors;
on els vaixells, lliscant enmig de l'or i el moaré,
obren els amples braços per abraçar la glòria
d'un cel molt pur en què tremola una calor sens fi.

LES FLORS DEL MAL, Charles Baudelaire

I es va anar fent tan petit, tan petit, tan petit, que va decidir amagar-se sota una branqueta de roure, on encara hi havia tres fulles marronoses arrapades al seu esquelet, com aquell qui no es resingna a morir abans d’hora i s’arrapa a la vida com heura en el bosc.
El sol de mitja tarda que es filtrava per les fulles deixava a les fosques el seu esquelet, i tot allò que no eren nervis quedava de tal manera il·luminat que, des d’allà sota, pensà que el dia era rogenc.

es mou i és lliure entre la gent

Aquesta setmana s'ha llevat amb el peu esquerre, i sembla ser que caminarà descalça indefinidament.
No recorda on va deixar les sabates...

El congost

A l'aguait

una imatge de primavera un dia d'hivern.

Tenc un celo, tu ja saps a sa ferida, Tenc es cor molt aferrat amb pegamento, Tenc ets somnis arrumbats a la deriva, Tenc sa moto, tenc el sidecar de velcro. I escriurem una cançó en es Quatre vents, Jo que tenc molt ben posat s’observatori, I sa lletra mos dirà que es moviments, Son tridimensionals i aleatoris.

Gaudeix el dia d'avui!

No esbrinis quin serà el darrer dia
que a mi, que a tu,
els déus han concedit,
no facis jocs astrològics,
millor sofrir el que passarà,
sigui el que sigui!
Tan si Júpiter t'ha atorgat de viure més hiverns
com si aquest fos l'últim,
tingues seny: assaboreix el viure, i
ja que la vida és breu, escurça la llarga esperança.
Mentre parlem,
haurà fugit envejós el temps,
gaudeix el dia d'avui i no confiïs gens en el demà.

.

QUINT HORACI, Odes, I-11

" Penso com evocaran aquests estius de jocs i banys i tendresa que també per a ells s'hauran convertit en un sol estiu, perquè tampoc no seran capaços de recordar-los més que com un immens conjunt, i el mitificaran com mitifiquen a l'hivern els estius, sense saber que estaran construint una memòria per a tota la vida. I si encara faig un altre esforç d'imginació, puc veure el que veuran quan recorrin el passat. És gairebé com si assistís a la trasnformació de la realitat en memòria. Fins i tot el paisatge adquireix una dimensió diferent, fixes les imatges que ara es mouen, potser només per diferenciar-les del que seran demà.

[...]

Així és la memòria, que ens nega el detall d'un dia o d'una hora i, en canvi, amb un cop de malenconia ens torna sencers els dies i les hores en una malgama indesxifrable, com si només se'ns permetés viure el passat per les evocacions que provoca."

Diari d'una àvia d'estiu
Rosa Regàs

el fascinant món de les confusions II

Reprenc l'escrit d'ahir per explicar-vos la llosa que arrossego des de que vaig apendre a despenjar el telèfon per contestar:

Una trucada telefònica comença quan algú es decideix (o es veu obligat) a trucar. Començar per començar, encetaré la meva experiència justament pel principi, o sigui, per les persones que truquen a casa. Podríem dir que hi ha diversos tipus de trucadors o trucadores: familiars, amics propers i desconeguts.

Que truquin els parents és tot un goig, amb un simple Si?? o un Digui'm! ja saben qui ha contestat al telèfon i tot seguit t'endossen

un ràpid Hola!, saps qui sóc? Aquest fet a vegades por ser problemàtic perquè a diferència del trucador, el que despenja no t'he ni idea qui pot ser el propietari de la veu que li ha dit a cau d'orella Hola!,sapsquisóc? (a més a més es sol dir així de rapidot, per tal que fins i tot costi d'entendre). Tot seguit, segons quina sigui la resposta, hi haurà alguna rialla, alguna excusa o alguna disculpa simpàtica; un que hi és la mare?, o etc., una resposta i segons les circumstàncies, conversa.

Els amics i amigues tampoc solen comportar problemes. Segons l'edat de la veu es poden diferenciar les amistats de la meva mare de les meves, i la trucada pot arribar sense entrebancs a la destinetària correcte.

Finalment hi ha els trucadors desconeguts que apleguen, no només a persones que no havien trucat en sa vida, sinó que també a aquelles que no en reconeixem la veu a través del telèfon. Vet aquí el gran embolic i els meus grans dilemes. Quan sóc jo la que despenjo i demanen per a Montserrat o la Montse puc escollir dues respostes: La mare, o la filla? o bé, La gran, o la petita?. Sembla una bestiesa, oi? Doncs no ho és! Vosaltres sou privilegiats i sabeu que la meva mare i jo ens diem igual, però tot sovint, els trucadors desconeixen aquest fet, queden aturats i no saben què respondre. N'hi ha molts que se'n surten prou bé i es decideixen a dir el cognom. Semblaria impossilbe equivocar-se amb aquesta nova informació, veritat? Doncs tampoc ho és! Bé, ja ho diuen que quan tens fills, aquests són més importants que la teva pròpia vida; en el cas de ca meu el nom de la filla de la meva mare (o sigui, el meu) va passar a ser més important que el seu. Sense ser-ne conscient dóna el meu nom enlloc del seu!!!! Per tant, la única solució és escoltar amb pasciència el que em diu la persona que truca i quan no sé de què em parla, quan em sona a xinumandarinu, llavors és per la meva estimada mare.

el fascinant món de les confusions

És curiosa i terriblement simple la manera en que la vida ens sorprèn amb tota mena d'embolics i confusions.
Ja abans de néixer els meus pares em van delectar amb el plaer i orgull de posar-me el fantàstic nom de Montserrat, igual que la meva mare.
Originals veritat?
En aquells moments de felicitat no sabien els embolics que aquesta decisió comportaria. I és que si no us hi trobeu no us podeu arribar a imaginar quins pastells es poden arribar a crear.

Us n'explicaré un cas concret que podria definir com el pa de cada dia quan despenjo el telèfon:

i ara no en tinc ganes i ja us ho explicaré en un altre moment :)

avui plou: spleen

Quan el cel baix, feixuc, pesa com una llosa
damunt el cor que es plany per tant d'avorriment,
i omplint de l'horitzó la vasta curvatura,
ens vessa un dia negre més trist que tota nit;

quan es canvia el món en una cel·la humida
en que tota Esperança, igual que un ratpenat,
s'enfuig picant els murs amb ala espaordida,
topant els sostres pútrids amb el cap;

quan de regueres vastes la pluja fa escampall
com imitant les reixes d'una presó molt vasta,
i quan un poble mut de pèrfides aranyes
para les seves teles al fons de tot cervell,

tot d'una les campanes amb fúria s'escridassen
i llancen cel enllà un esgarip de por
com esperits que vaguen, sense pàtria,
que es posen a gemir amb obstinació.

- Carros de morts, molt llargs, sense timbal ni música,
desfilen lentament en el meu cor, i l'Esprança,
ja vençuda, plora, i l'Ànsia, atroç, despòtica,
damunt el crani reclinat m'hi planta un pendó negre.

LXXVIII

SPLEEN
Charles Baudelaire,
LES FLORS DEL MAL