avui plou: spleen

Quan el cel baix, feixuc, pesa com una llosa
damunt el cor que es plany per tant d'avorriment,
i omplint de l'horitzó la vasta curvatura,
ens vessa un dia negre més trist que tota nit;

quan es canvia el món en una cel·la humida
en que tota Esperança, igual que un ratpenat,
s'enfuig picant els murs amb ala espaordida,
topant els sostres pútrids amb el cap;

quan de regueres vastes la pluja fa escampall
com imitant les reixes d'una presó molt vasta,
i quan un poble mut de pèrfides aranyes
para les seves teles al fons de tot cervell,

tot d'una les campanes amb fúria s'escridassen
i llancen cel enllà un esgarip de por
com esperits que vaguen, sense pàtria,
que es posen a gemir amb obstinació.

- Carros de morts, molt llargs, sense timbal ni música,
desfilen lentament en el meu cor, i l'Esprança,
ja vençuda, plora, i l'Ànsia, atroç, despòtica,
damunt el crani reclinat m'hi planta un pendó negre.

LXXVIII

SPLEEN
Charles Baudelaire,
LES FLORS DEL MAL