Sento, un per un, cadascun dels talls que em deformen les petjades.
Sento dolor.
Un dolor, com t'ho diria, un dolor punyent que resegeuix les nafres i em recorda en quin punt els meus peus descalços van topar amb un vidre, una pedra, un ves a saber què, que els va fer tant mal....
Ara toca caminar com un ànec marejat i esperar que, a poc a poc, es recuperin del mal tràngol. Això o apendre a volar:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada