Quan evoquem el silenci parlem del silenci exterior, aquest que es trenca amb els crits, els tocs de botzina, els motors dels cotxes i camions, les sirenes de les ambulàncies, però potser quan aquests sorolls desapareixen el nostre ànim és capaç de concentrar-se en l'interior d'aquell silenci. Un silenci ple d'un espantós guirigall, però en sordina, sorolls i sons de dimensions tan reduïdes que, es diria, només percebem si hi parem atenció. Sorolls de gegants els uns, sorolls de nans els altres.
I és que potser hi ha en el silenci un component personal, subjectiu, encara que no sempre conscient i voluntari, que ens fa menysprear el que no volem sentir però també ens fa capaços de crear aquest àmbit de silenci al nostre voltant com si de veritat haguessin deixat d'existir els sorolls o com si el món s'hagués aturat o com si en el fantasieig de les estrelles en les nits d'agost hagués prescindit del rastre de sons pels quals els reconeixem.
Diari d'una àvia d'estiu, Rosa Regàs
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada