iukaidí

I es va anar fent tan petit, tan petit, tan petit, que va decidir amagar-se sota una branqueta de roure, on encara hi havia tres fulles marronoses arrapades al seu esquelet, com aquell qui no es resingna a morir abans d’hora i s’arrapa a la vida com heura en el bosc.
El sol de mitja tarda que es filtrava per les fulles deixava a les fosques el seu esquelet, i tot allò que no eren nervis quedava de tal manera il·luminat que, des d’allà sota, pensà que el dia era rogenc.